Plou. Plouen paraules, de cop cauen tan intensament que esdevenen tempestes mentre em bellugo buscant la cullera per a remenar la sopa, de cop ballen al ritme de la cançó de l'últim disc de Paul Collins que ens presenta el divertit Charlie Faber de r3, com sempre.
I això ja fa massa dies que dura, moltes idees que prometen i no acaben en res, moltes impressions en l'aire, principis inacabats. Per fi me n'adono que més val que comenci a posar ordre, a fi d'evitar el caos, i a fer d'agent de tràfic, malgrat ...tot, i que faci sortir els mots d'un amb un i formant frases amb sentit, i d'aquí text amb cohèrencia, cohesió i conclusió.
És així. Avui mana la necessitat, que com a qualsevol altra li cal una satisfacció més o menys immediata, una urgència que pot anar del ARA MATEIX a un dia d'aquests m'agradaria..., en fi no vull ser tan explícita, i a part, a cadascú li urgeixen les coses com li urgeixen.
I a mi m'urgeix bastant parlar d'unes quantes coses, com ara les novetats que voldria adquirir, o que no m'inportaria gens que em regalessin, eheheeehem, que són entre d'altres: l'última novel.la de Hornby, Slam (que ja era hora), que és igual que no estigui encara traduïda (que ja triguen), i Rivers of Gold (el darrer àlbum de Paul Collins, gravat aquí), i l'àlbum de The Quarter After amb el llegendari Hector Peñalosa y Matthew Sweet que diuen sona molt a Gene Glark. Déu meu només que s'assemblés una mica a qualsevol de les cançons de Gene Clark, carn de gallina (jo, no ell), ja seria la persona més feliç del món. Un moment, que m'eixugo la bava.
També podria esmentar curiositats com per exemple reconèixer la veu de Jonathan Richman per la ràdio parlant en el seu despatarrant castellà, pobret, o que m'he comprat una edició preciosa d'uns contes d' O. Wilde, un llibre amb una portada d'ensomni il.lustrada per William Morris, una petita joia que encara no he volgut/pogut començar.
La cara de tonta que se'm queda quan en youtube desapareixen videos com si res, i la meva llista d'indispensables es veu greument delmada per culpa del prosaic copyright. Podria entendre que els de Greenday o la seva companyia reclamessin, encara que la cançó no és seva sinó una versió, però per l'amor de déu si Bobby Fuller va morir al 66 i Buddy Holly al 59! Que trist tot plegat. Crec que aquest tema es mereixia un post per ell solet!
La cara de fàstic i de ràbia que se'm queda en assebentar-me de l'assumpte Blackwater, o de com el paper de la CIA en el passat era un joc de nens comparat amb això. Però això sí que es mereix un article, que el faré, properament (espero).
La tempesta amaina, sort.
