El passat diumenge 20 de juliol llegint El País Semanal vaig trobar una curiosa coincidència entre dos dels seus articulistes. Maruja Torres i Javier Marías obrien i tancaven la revista, respectivament, citant i parlant de Cesare Pavese. Deu ser que Pavese és a l’estiu com, diguéssim, els turistes a les Rambles?
Les coincidències tenen per a mi un efecte ressort que m'empeny, en aquest cas, a teclejar , a més de despertar-me un punt romàntic de pensar que les casualitats potser sí volen dir alguna cosa; i en definitiva tendeixen a divertir-me tremendament. Així les coses, no em podia retenir.
Maruja Torres ha escrit un article extraordinari parlant de la nostàlgia, d’Itàlia i de Pavese, per a ella “el verano y sus ausencias han tenido siempre la encarnadura de palabras pavesianas” i fa un joc de paraules amb un parell de poemes (com “llegó el verano y tiene tus ojos”). Aquí en deixo un:
Vendrá la Muerte y tendrá tus ojos
Vendrá la muerte y tendrá tus ojos
esta muerte que nos acompaña
desde el alba a la noche, insomne,
sorda, como un viejo remordimiento
o un absurdo defecto. Tus ojos
serán una palabra inútil,
un grito callado, un silencio.
Así los ves cada mañana
cuando sola te inclinas
ante el espejo. Oh, amada esperanza,
aquel día sabremos, también,
que eres la vida y eres la nada.
Para todos tiene la muerte una mirada.
Vendrá la muerte y tendrá tus ojos.
Será como dejar un vicio,
como ver en el espejo
asomar un rostro muerto,
como escuchar un labio ya cerrado.
Mudos, descenderemos al abismo.
Ho hauria d’haver sospitat, que era un altre poeta suïcida, després de trobar una frase seva en un llibre de poemes de Sylvia Plath.
Llegint molt per sobre -tafanejant bàsicament- el seu diari El Oficio de Vivir (que és el que cita Javier Marías en el seu article), descobreixo afirmacions esgarrifoses, en les quals, en realitat, prefereixo no aprofundir, i deixo només alguna com a mostra:
La única alegría en el mundo es comenzar. Es hermoso vivir porque vivir es comenzar, siempre, a cada instante. Cuando falta esta sensación -prisión, enfermedad, hábito, estupidez- uno quisiera morir .
Hasta mi misoginia (1930-1934) era un principio superfluo: no quería incordios y me complacía esa pose. Luego se ha visto hasta qué punto esa pose era invertebrada.
Realment està molt bé haver pogut sortir per un moment del món anglosaxó que normalment m’envolta.
lunes, 28 de julio de 2008
jueves, 24 de julio de 2008
How can we hang on to a dream
What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream
How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems
What can I do, she's saying we're through
With how it was
What will I try, I still don't see why
She says what she does
How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems
What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream
How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems
How can we hang on to a dream
What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream
How can we hang on to a dream
How can it will it be the way it seems
How can we hang on to a dream
Pura nostàlgia comprimida en dos minuts pel nordamericà Tim Hardin, i aquí cantada per Rudy Bennett, cantant del grup 60s holandès The Motions.
miércoles, 2 de julio de 2008
ni si, ni no, ni blanc, ni negre (al tren de rodalies)
Miro amunt. No veig més que un tapís de cotó translúcid. Avui el cel l'ha pintat un nen.
No és un dia solitari com el d'ahir. M'envolta gent de tot tipus. Aliena a tot, ningú no m'interessa especialment. Tanmateix no deixa de sorprendre'm, gairebé fins al disgust, un tipus de mitjana edat i aspecte mitjà que roman impàvid mentre llegeix La Conxorxa dels Ximples, ni un mig somriure en acabar una pàgina. Em pregunto perquè el llegirà si no li agrada, i com pot ser?
De la perplexitat a l'empatia.
De ser massa severa, intolerant i un punt pedant, de trobar defectes a tot, inclús conscient de que aquesta no és més que una actitud pueril i moralment incorrecte, a la comprensió total dels comportaments més peregrins. Perquè, qui és ningú per jutjar? Perquè no està bé que una persona s'aixequi cada cinc minuts recorri el vagó i torni a seure al meu costat, apestant a suor, i amb un somriure incomprensible a la cara?
Em pregunto si Ignatius J. Reilly ha saltat del llibre que l'empresonava, i s'ha "transmutat" en la persona del meu costat per la pura incomprensió d'un lector anodí.
No és un dia solitari com el d'ahir. M'envolta gent de tot tipus. Aliena a tot, ningú no m'interessa especialment. Tanmateix no deixa de sorprendre'm, gairebé fins al disgust, un tipus de mitjana edat i aspecte mitjà que roman impàvid mentre llegeix La Conxorxa dels Ximples, ni un mig somriure en acabar una pàgina. Em pregunto perquè el llegirà si no li agrada, i com pot ser?
De la perplexitat a l'empatia.
De ser massa severa, intolerant i un punt pedant, de trobar defectes a tot, inclús conscient de que aquesta no és més que una actitud pueril i moralment incorrecte, a la comprensió total dels comportaments més peregrins. Perquè, qui és ningú per jutjar? Perquè no està bé que una persona s'aixequi cada cinc minuts recorri el vagó i torni a seure al meu costat, apestant a suor, i amb un somriure incomprensible a la cara?
Em pregunto si Ignatius J. Reilly ha saltat del llibre que l'empresonava, i s'ha "transmutat" en la persona del meu costat per la pura incomprensió d'un lector anodí.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)