Birds may cease to spread their wings
But it don't matter, but it don't matter
Winters may envelop spring
But it don't matter, but it don't matter
'Cause when I'm with you
My whole world stands still
You're my one and only thrill
Ships may never leave the dock
But it don't matter, but it don't matter
Ticks may never hear a tock
But it don't matter, but it don't matter
'Cause when I'm with you
My whole world stands still
You're my one and only thrill
Shores may never reach the tide
But it don't matter, but it don't matter
Buds may never open wide
But it don't matter, but it don't matter
'Cause when I'm with you
My whole world stands still
You're my one and only thrill
You're my, you're my
You're my one and only thrill
Melody Gardot
uffffffff
viernes, 6 de noviembre de 2009
viernes, 9 de octubre de 2009
But it don't matter
*********************************************************
such a beautiful song.......
viernes, 12 de junio de 2009
Gedankenfreiheit
GEDANKENFREIHEIT
Wenn ich an deinen Mund denke
wie du mir etwas erzählst
dann denke ich
an deine Worte
und an deine Gedanken
und an den Ausdruck
deiner Augen
beim Sprechen
Aber wenn ich an deinen Mund denke
wie er an meinem Mund liegt
dann denke ich
an deinen Mund
und an deinen Mund
und an deinen SchoB
und an deinen Augen
ERICH FRIED
(1921 1988) Poeta austríac. La seva mare i ell van haver de fugir a Anglaterra després que la Gestapo assassinés el seu pare. Fa poc vaig tornar a trobar-me un petit recull de poemes d'aquest autor. Podria haver escollit qualsevol altre, ja que són tots encantadors, però aquest m'agrada especialment. No he pogut trobar la traducció i jo el prefereixo en VO, auf Deutsch, bitte.
jueves, 28 de mayo de 2009
it is my heart that makes my songs, not I
What Do I Care
What do I care, in the dreams and the languor of spring,
That my songs do not show me at all?
For they are a fragrance, and I am a flint and a fire,
I am an answer, they are only a call.
But what do I care, for love will be over so soon,
Let my heart have its say and my mind stand idly by,
For my mind is proud and strong enough to be silent,
It is my heart that makes my songs, not I.
That my songs do not show me at all?
For they are a fragrance, and I am a flint and a fire,
I am an answer, they are only a call.
But what do I care, for love will be over so soon,
Let my heart have its say and my mind stand idly by,
For my mind is proud and strong enough to be silent,
It is my heart that makes my songs, not I.
SARA TEASDALE
miércoles, 13 de mayo de 2009
“Dicen que tienes veneno en la piel...”
Volia titular això “ A caballo regalado: Calamaro!,” però l’he descartat per poc respectuós i un tant blasfem.
Tot just fa una setmana que, pels volts de les 9, em dirigia a l’auditori amb moltíssima curiositat. Tocava l’Andrés Calamaro aquella nit, però jo aprofitava la invitació més per veure l’auditori que per una altra cosa. Se'm va fer estrany entrar en aquell fastuós teatre i seure en una posició de luxe, fila 7 central, a l’espera que aparegués l’estrella. Pràcticament era jo qui em sentia l’estrella allà! Deu ser perquè els concerts als que vaig són més del tipus Apolo, Apolo, ... la 2 de l’Apolo, potser algun Bikini, el Razzmatazz ja fa anys que no, i el KGB o el Garage no diguem.... doncs no, millor no ho diguem.
Però perdo el fil. El fil era l’auditori que em va deixar bocabadada, ple de gom a gom amb gent hiperentregada abans de començar res. Fos el que fos el que sonés allà, la cangur estava més que amortitzada.
I llavors van aparèixer sis homes vestits de negre impecable, i el Calamaro amb les seves ulleres, sense les quals no l’hauria reconegut mai. La inscripció que portava a la samarreta negra , I saw Elvis, li va fer guanyar el meu primer vot de confiança. Llavors va començar l’al·lucine quan tota la gent de l’auditori es va posar a corejar les cançons des de la primera estrofa, mentre jo no en coneixia cap i esperava que almenys la següent em sonés. Mai que jo recordi havia viscut això - milers de persones cantant les cançons en un concert- habituada a veure grups underground, quan no d’ultratomba, dels quals a dures penes puc recordar alguna lletra. La sensació d’irrealitat va anar en augment quan mirava al meu darrere i a les files de dalt i veia la gent cantant, ballant a la butaca, picant de mans...Tot magnificat per una excel·lent coreografia de llums i colors, increïblement bonica. La catarsi va arribar amb el resultat del barça i la gent aplaudint en mig d’una cançó, quan no tocava, deixant el pobre Calamaro, que no entenia res, bastant fora de joc.
Però tot s’acaba, i després de més de dues hores de concert, els rínxols de l’Andrés van deixar clar que ja no tenien vint anys i que ja no podien sostenir-se més estona degut a la suor excessiva del seu cap, i van dir prou. Però encara van sortir a fer dos o tres bisos, amb bravos inclosos, i una foto final amb el Calamaro i una bufanda del barça al seu coll donada per un espontani.
No sé perquè vaig pensar que tant de bo jo pogués morir així, envoltada de la més pura felicitat i escoltant música.
Tot just fa una setmana que, pels volts de les 9, em dirigia a l’auditori amb moltíssima curiositat. Tocava l’Andrés Calamaro aquella nit, però jo aprofitava la invitació més per veure l’auditori que per una altra cosa. Se'm va fer estrany entrar en aquell fastuós teatre i seure en una posició de luxe, fila 7 central, a l’espera que aparegués l’estrella. Pràcticament era jo qui em sentia l’estrella allà! Deu ser perquè els concerts als que vaig són més del tipus Apolo, Apolo, ... la 2 de l’Apolo, potser algun Bikini, el Razzmatazz ja fa anys que no, i el KGB o el Garage no diguem.... doncs no, millor no ho diguem.
Però perdo el fil. El fil era l’auditori que em va deixar bocabadada, ple de gom a gom amb gent hiperentregada abans de començar res. Fos el que fos el que sonés allà, la cangur estava més que amortitzada.
I llavors van aparèixer sis homes vestits de negre impecable, i el Calamaro amb les seves ulleres, sense les quals no l’hauria reconegut mai. La inscripció que portava a la samarreta negra , I saw Elvis, li va fer guanyar el meu primer vot de confiança. Llavors va començar l’al·lucine quan tota la gent de l’auditori es va posar a corejar les cançons des de la primera estrofa, mentre jo no en coneixia cap i esperava que almenys la següent em sonés. Mai que jo recordi havia viscut això - milers de persones cantant les cançons en un concert- habituada a veure grups underground, quan no d’ultratomba, dels quals a dures penes puc recordar alguna lletra. La sensació d’irrealitat va anar en augment quan mirava al meu darrere i a les files de dalt i veia la gent cantant, ballant a la butaca, picant de mans...Tot magnificat per una excel·lent coreografia de llums i colors, increïblement bonica. La catarsi va arribar amb el resultat del barça i la gent aplaudint en mig d’una cançó, quan no tocava, deixant el pobre Calamaro, que no entenia res, bastant fora de joc.
Però tot s’acaba, i després de més de dues hores de concert, els rínxols de l’Andrés van deixar clar que ja no tenien vint anys i que ja no podien sostenir-se més estona degut a la suor excessiva del seu cap, i van dir prou. Però encara van sortir a fer dos o tres bisos, amb bravos inclosos, i una foto final amb el Calamaro i una bufanda del barça al seu coll donada per un espontani.
No sé perquè vaig pensar que tant de bo jo pogués morir així, envoltada de la més pura felicitat i escoltant música.
miércoles, 22 de abril de 2009
April Comes Like an Idiot
SPRING
by: Edna St. Vincent Millay (1892-1950)
To what purpose, April, do you return again?
Beauty is not enough.
You can no longer quiet me with the redness
Of little leaves opening stickily.
I know what I know.
The sun is hot on my neck as I observe
The spikes of the crocus.
The smell of the earth is good.
It is apparent that there is no death.
But what does that signify?
Not only under ground are the brains of men
Eaten by maggots.
Life in itself
Is nothing,
An empty cup, a flight of uncarpeted stairs.
It is not enough that yearly, down this hill,
April
Comes like an idiot, babbling and strewing flowers.
.......................................................................................
by: Edna St. Vincent Millay (1892-1950)
To what purpose, April, do you return again?
Beauty is not enough.
You can no longer quiet me with the redness
Of little leaves opening stickily.
I know what I know.
The sun is hot on my neck as I observe
The spikes of the crocus.
The smell of the earth is good.
It is apparent that there is no death.
But what does that signify?
Not only under ground are the brains of men
Eaten by maggots.
Life in itself
Is nothing,
An empty cup, a flight of uncarpeted stairs.
It is not enough that yearly, down this hill,
April
Comes like an idiot, babbling and strewing flowers.
.......................................................................................
lunes, 6 de abril de 2009
Suzanne
Una vegada més...
no em podia permetre que desaparegués aquesta increïble versió de Suzanne. Fa poc em vaig adonar que ja no hi era en el blog, que els de Youtube, o qui sigui, estan en plan borde i estan eliminant molts dels meus videos favorits. Per sort l'han tornat a posar.
no em podia permetre que desaparegués aquesta increïble versió de Suzanne. Fa poc em vaig adonar que ja no hi era en el blog, que els de Youtube, o qui sigui, estan en plan borde i estan eliminant molts dels meus videos favorits. Per sort l'han tornat a posar.
viernes, 13 de marzo de 2009
Yesterday Once More
La cançó dels Carpenters cantada pels Redd Kross, els eterns subestimats i tan tan tan fantàstics.
Magnífica versió. Pena que no la deixen insertar.
http://www.youtube.com/watch?v=zogq9L1EknY
Magnífica versió. Pena que no la deixen insertar.
http://www.youtube.com/watch?v=zogq9L1EknY
jueves, 26 de febrero de 2009
esos genios maravillosos
Tras la larga travesía de Tu Rostro Mañana de Javier Marías, por fin he llegado a la meta, la satisfacción de la feina ben feta, que diría aquel. Me ha gustado y me ha costado, aunque no a partes iguales, como he dicho. Varias veces tuve que evitar la tentación y el impulso de elegir otros dos libros que esperaban pacientemente, los pobres, desde hace meses, y que yo tenía muchas ganas de leer. Pero no, yo a lo mío: a acabar lo empezado y lo primero es lo primero. Tantas veces insisto en hacer cosas que quizás no debería sólo por el miedo a perderme algo bueno. Seguro que es un defecto, me temo.
Todo esto me lleva a dos consideraciones:
Una: quién narices me creo que soy para juzgar a tan gran escritor!
Dos: no sé adónde narices me lleva ser tan autoexigente!
Al menos ahora ya no me siento autoculpable (?) y por fin he podido zambullirme en lo que estaba deseando desde hace tanto (sí, sí, esos placeres aplazados!!!): el librillo de poemas de Tim Burton, ése del niño ostra, y Pura Anarquía de Woody Allen. The Melancholy Death of Oyster Boy and Other Stories es pura delicatessen (hablando de ostras...) igual que sus películas. Del otro no espero menos.
Hay seres que deberían ser immortales, dejémosles la eternidad a los genios, aunque en parte ya están casi en ella. Está claro que no se puede vivir sin ellos pues no hay nadie como ellos para llenar agujeros, la masilla aquella que Nick Hornby mencionaba en una de sus novelas. No, si al final todos nos parecemos...
Sin embargo, no sé porqué a tanta gente no le ha gustado la última de Woody Allen, seguramente no deberían haber ido para empezar (en cambio yo llevo meses con esa gasolina, aprofitant fins el moll de l'os). Está en la línea de sus comedias, siempre ácidas, inteligentes, bromeando con todo: con el sexo (para partirse la entrada de Bardem, o no?), las parejas, el matrimonio, el arte, eso tan serio que son los doctorados, el temperamento artístico... No sé como hay gente que no se troncha! Si es todo una gran broma que da en el clavo en muchas cosas! Barcelona está allí, como podría haber estado Marsella o Roma, y claro que Barcelona no es así, y a quién le importa? Allen sólo ha usado su licencia poética y ha elegido esta bella ciudad para su cuento, nada más y nada menos.
Todo esto me lleva a dos consideraciones:
Una: quién narices me creo que soy para juzgar a tan gran escritor!
Dos: no sé adónde narices me lleva ser tan autoexigente!
Al menos ahora ya no me siento autoculpable (?) y por fin he podido zambullirme en lo que estaba deseando desde hace tanto (sí, sí, esos placeres aplazados!!!): el librillo de poemas de Tim Burton, ése del niño ostra, y Pura Anarquía de Woody Allen. The Melancholy Death of Oyster Boy and Other Stories es pura delicatessen (hablando de ostras...) igual que sus películas. Del otro no espero menos.
Hay seres que deberían ser immortales, dejémosles la eternidad a los genios, aunque en parte ya están casi en ella. Está claro que no se puede vivir sin ellos pues no hay nadie como ellos para llenar agujeros, la masilla aquella que Nick Hornby mencionaba en una de sus novelas. No, si al final todos nos parecemos...
Sin embargo, no sé porqué a tanta gente no le ha gustado la última de Woody Allen, seguramente no deberían haber ido para empezar (en cambio yo llevo meses con esa gasolina, aprofitant fins el moll de l'os). Está en la línea de sus comedias, siempre ácidas, inteligentes, bromeando con todo: con el sexo (para partirse la entrada de Bardem, o no?), las parejas, el matrimonio, el arte, eso tan serio que son los doctorados, el temperamento artístico... No sé como hay gente que no se troncha! Si es todo una gran broma que da en el clavo en muchas cosas! Barcelona está allí, como podría haber estado Marsella o Roma, y claro que Barcelona no es así, y a quién le importa? Allen sólo ha usado su licencia poética y ha elegido esta bella ciudad para su cuento, nada más y nada menos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)