jueves, 20 de noviembre de 2008

I Am the Cosmos


I am the Cosmos

Every night I tell myself

"I am the cosmos, I am the wind"

But that don't get you back again

Just when I was starting to feel okay

You're on the phone

...

I never wanna be alone

Never wanna be alone

I hate to have to take you home

Wanted too much to say no, no, yeah, yeah

Yeah, yeah, yeah

...

Never wanna be alone

I hate to have to take you home

Want you too much to say no, no, yeah, yeah, yeah

Yeah, yeah, yeah

...

My feeling's always have been something

I couldn't hide, I can't confide

Don't know what's going on inside

So every night I tell myself

"I am the cosmos, I am the wind"

But that don't get you back again

...

I'd really like to see you again

I really wanna see you again

I'd really like to see you again

I really wanna see you again

I'd really like to see you again

I really wanna see you again

I never wanna see you again

I really wanna see you again...

miércoles, 15 de octubre de 2008

I could dream all day...

>

The Posies

El Déu Diners ens ha fallat, Mr Cash (però no Johnny, oh gran Johnny Cash) sinó el Mr More-and-More Cash que deia Paul Auster al seu Brooklyn Follies. Pateixen els de sempre, els altres ja tenen les seves fortunes atrinxerades a les seves illes 'paradisíaques' favorites. Quin país!

Sort que també hi viuen persones extraordinàries, tantes i tantes...

D'allà és d'on són els magnífics Posies, que van venir a Barcelona per tocar senceret el seu disc Frosting on the Beater per celebrar el seu 15è aniversari. I per una vegada em sabia totes les cançons. Qui m'havia de dir que m'aniria bé tenir el cd posat al cotxe durant tant de temps, per pura mandra de canviar-los.

They were soooo nice! Ken Stringfellow és un pare orgullós que explicava anècdotes de la seva filla de 4 anys, sense que això li impedeixi dir, acte seguit

'somebody just told me: Act your age!'

i adoptar actitud i posar-se a tocar la cançó més punk.

Tenim tants referents que ens venen d'allà, com el Bob Dylan, que va dir en una limousina a un amic seu mentre eren 'atacats' per una banda de fans embogides: 'What are you afraid of? It's only love.'

I són aquestes coses, probablement, les que no podré escoltar més, perquè m'han tret el meu programa favorit de R3. Bé no l'han eliminat, però l'han desterrat a les 2 de la matinada, cosa que és pràcticament, el mateix. No he tornat a escoltar Sateli3 des de que vaig tornar de vacances. Pobre Charlie Faber!

En fi... tot menys treure la música...

DREAM ALL DAY

I've got a lot of thoughts

Got a lot of plans

I lost a lot of sleep

Trying to understand

I could dream all day...

In a blackened room

Staring into space

Underneath a thousand blankets

Just to find a place

Where everything is reachable

Imagining is safe

I tried to make it so

I didn't even know

I could dream all day...

I dreamt I was awake

My mouth was colored grey

As the world revolved around me

I could only say

I could dream all day...

viernes, 3 de octubre de 2008

Dreams

Hold fast to dreams
For if dreams die
Life is a broken-winged bird
That cannot fly.
++++++++++
Hold fast to dreams
For when dreams go
Life is a barren field
Frozen with snow.
Langston Hughes

jueves, 11 de septiembre de 2008

SALVEMOS RADIO 3

Ayer recibí la siguiente información: (copio tal cual)

"30 años y Radio 3 se dispone a afrontar una de las mayores transformaciones de su historia. Dirigida a un público joven, la emisora ha sido referente de las vanguardia musicales y artísticas desde que echó a andar, en 1979. Tres décadas en las que se ha caracterizado por ser una radio independiente, crítica e imaginativa. Radio 3 fue desde su fundación un refugio para las manifestaciones culturales más vanguardistas, un hueco para la música que no encontraba difusión en los circuitos comerciales. Su frecuencia actuó como altavoz de las vanguardias musicales en todos los géneros, del pop al rock, pasando por la new age o la fusión. Creó también un lenguaje distinto en la manera de contar la información, abrió los teléfonos a los oyentes y , apostó por el talento musical. Hoy todos estos valores se han puesto en peligro. Hace tan sólo unos meses saltaban las alarmas y los rumores que apuntaban a profundos cambios en la programación y en las voces que cada día hacían de Radio 3, la radio pública más independiente y cultural de toda Europa comenzaban a tomar forma. Incluso UGT denunciaba públicamente los proyectos de la dirección de la cadena para incorporar algunas 'estrellas' procedentes de la radio comercial. Una estrategia que podría ser la puntilla al actual modelo. Por supuesto no se habla del cierre de Radio 3, pero ¿qué diferencia hay entre el cierre y el cambio total de contenidos?

Hace dos días se hacía pública la primera avanzadilla de cambios para la nueva temporada. Parece evidente que el futuro de Radio 3 pasa por convertirse en un magacín en detrimento de la cultura musical. Y aunque hay cambios acertados, parece inevitable que esta primera 'reordenación' de espacios y contenidos no es más que un primer paso maquillante para con el tiempo eliminar completamente, y sin que nos demos cuenta, programas que durante años se han labrado un hueco importantísimo en los oídos de muchísimos españoles. El ejemplo más claro es el de Siglo XXI, que desde hace años (1996) ocupa las mañanas de lunes a viernes echando una buena ojeada a la evolución de la música electrónica. Un programa que empezó teniendo tan sólo media hora de duración y que con el paso de los años ha sabido consolidarse como el programa con más audiencia de toda Radio 3. Ahora, con todo este atropello, abandona su horario habitual y encima se ve reducido en una hora. No podemos dejar que esto ocurra!

Ahí va un texto, del blog
http://blog.tripu.info/item/r3 que define a la perfección toda esta situación:

"
3 razones por las que RTVE y el gobierno deberían conservar Radio 3
1.-No existe una alternativa a Radio 3.

Sencillamente, en España no hay otra programación a nivel nacional siquiera parecida a la de Radio 3. Desde el punto de vista de la variedad, hacerla desaparecer sería más desastroso que hacer desaparecer La Ser, La Cope, Cadena Dial o incluso Radio 1 de RNE, puesto que al menos los tipos de contenidos de estas cadenas se pueden encontrar en otras emisoras, en casi todos los casos. Radio 3 es el único estandarte convincente en contra de las radiofórmulas, los patrocinios encubiertos, las listas de ventas, las modas de quince minutos, el conservadurismo cultural, el conservadurismo a secas, el papanatismo musical y los envoltorios histriónicos de los medios de masas.
2.-Radio 3 es prácticamente el único valor que algunos recibimos a cambio de nuestra contribución a RTVE. Y aún así Radio 3 es extremadamente barata.

¿Que Radio 3 no es viable económicamente? Vamos a ver eso. En «El Ente» llevan años rasgándose las vestiduras por la baja audiencia de los programas de Radio 3 en comparación con programas mainstream de otras de sus cadenas. Parece evidente que Cuando los Elefantes Sueñan con la Música siempre va a tener menos audiencia que el magacín de la mañana de Radio 1. Pero, ¿cuáles son los costes de producción de uno y otro? Dado que en RNE no hay apenas publicidad, el único criterio económico de viabilidad debería ser el coste relativo, en oyentes/€. Pero en cualquier caso, y dado que RTVE es un «servicio público» en teoría ajeno a intereses comerciales, el económico no debería ser nunca el único criterio a aplicar. Por otro lado, el propio carácter selectivo de los oyentes de Radio 3 hace que estos apenas consuman muchos otros productos de RTVE que están dirigidos a un público mucho más amplio.
3.-La cultura y la música en España sufrirían si Radio 3 desapareciese.

Muchos aspectos de la cultura y muchas tendencias musicales tienen en Radio 3 su único eco con cierto alcance. La música indie no quiere que Radio 3 cambie. Las contracorrientes tampoco; la vanguardia musical, las artes plásticas, la tecnología, los músicos que terminan su primera maqueta, los performers, los pequeños festivales, también los festivales grandes, las músicas del mundo, la poesía, el country, el silencio, la música brasileña, el jazz… incluso la UNED confía en Radio 3.
14 May 2008"

Por favor, si suscribes este mail, si sigues creyendo en la supervivencia de esta importante isla cultural llamada Radio 3, no te quedes sin hacer nada... reenvía este mail a todos tus contactos y cuando lo hagas añade la siguiente dirección:

mailto:cesara.molina@diputado.congreso (ministro de cultura)'

hasta ahí el mail, esto lo añado yo misma:

¡¡¡Dios sálvanos de nuestros 'amigos' que de nuestros enemigos ya nos ocupamos nosotros!!!
Indignación y mucha decepción, aunque con el PSOE la decepción es marca de fábrica!!! La lista de traiciones es interminable... (OTAN, LOGSE, GAL, LEC, ésta del PSC, por poner algunos ejemplillos de nada) ¿se nota mucho que me está hirviendo la sangre? Bien, es lo que quería. Y ahora dónde cojones está Satelitres, eh? ¿Donde estás Charlie Faber?

¿Con cuántas cosas menos voy a tener que vivir?

lunes, 28 de julio de 2008

Cesare Pavese

El passat diumenge 20 de juliol llegint El País Semanal vaig trobar una curiosa coincidència entre dos dels seus articulistes. Maruja Torres i Javier Marías obrien i tancaven la revista, respectivament, citant i parlant de Cesare Pavese. Deu ser que Pavese és a l’estiu com, diguéssim, els turistes a les Rambles?

Les coincidències tenen per a mi un efecte ressort que m'empeny, en aquest cas, a teclejar , a més de despertar-me un punt romàntic de pensar que les casualitats potser sí volen dir alguna cosa; i en definitiva tendeixen a divertir-me tremendament. Així les coses, no em podia retenir.

Maruja Torres ha escrit un article extraordinari parlant de la nostàlgia, d’Itàlia i de Pavese, per a ella “el verano y sus ausencias han tenido siempre la encarnadura de palabras pavesianas” i fa un joc de paraules amb un parell de poemes (com “llegó el verano y tiene tus ojos”). Aquí en deixo un:

Vendrá la Muerte y tendrá tus ojos

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos
esta muerte que nos acompaña
desde el alba a la noche, insomne,
sorda, como un viejo remordimiento
o un absurdo defecto. Tus ojos
serán una palabra inútil,
un grito callado, un silencio.
Así los ves cada mañana
cuando sola te inclinas
ante el espejo. Oh, amada esperanza,
aquel día sabremos, también,
que eres la vida y eres la nada.

Para todos tiene la muerte una mirada.
Vendrá la muerte y tendrá tus ojos.
Será como dejar un vicio,
como ver en el espejo
asomar un rostro muerto,
como escuchar un labio ya cerrado.
Mudos, descenderemos al abismo.


Ho hauria d’haver sospitat, que era un altre poeta suïcida, després de trobar una frase seva en un llibre de poemes de Sylvia Plath.
Llegint molt per sobre -tafanejant bàsicament- el seu diari El Oficio de Vivir (que és el que cita Javier Marías en el seu article), descobreixo afirmacions esgarrifoses, en les quals, en realitat, prefereixo no aprofundir, i deixo només alguna com a mostra:

La única alegría en el mundo es comenzar. Es hermoso vivir porque vivir es comenzar, siempre, a cada instante. Cuando falta esta sensación -prisión, enfermedad, hábito, estupidez- uno quisiera morir .
Hasta mi misoginia (1930-1934) era un principio superfluo: no quería incordios y me complacía esa pose. Luego se ha visto hasta qué punto esa pose era invertebrada.


Realment està molt bé haver pogut sortir per un moment del món anglosaxó que normalment m’envolta.

jueves, 24 de julio de 2008

How can we hang on to a dream





What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream

How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems

What can I do, she's saying we're through
With how it was
What will I try, I still don't see why
She says what she does

How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems

What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream

How can we hang on to a dream
How can it ever be the way it seems
How can we hang on to a dream

What can I say, she's walking away
From what we've seen
What can I do, still loving you
It's all a dream

How can we hang on to a dream
How can it will it be the way it seems
How can we hang on to a dream

Pura nostàlgia comprimida en dos minuts pel nordamericà Tim Hardin, i aquí cantada per Rudy Bennett, cantant del grup 60s holandès The Motions.

miércoles, 2 de julio de 2008

ni si, ni no, ni blanc, ni negre (al tren de rodalies)

Miro amunt. No veig més que un tapís de cotó translúcid. Avui el cel l'ha pintat un nen.

No és un dia solitari com el d'ahir. M'envolta gent de tot tipus. Aliena a tot, ningú no m'interessa especialment. Tanmateix no deixa de sorprendre'm, gairebé fins al disgust, un tipus de mitjana edat i aspecte mitjà que roman impàvid mentre llegeix La Conxorxa dels Ximples, ni un mig somriure en acabar una pàgina. Em pregunto perquè el llegirà si no li agrada, i com pot ser?


De la perplexitat a l'empatia.

De ser massa severa, intolerant i un punt pedant, de trobar defectes a tot, inclús conscient de que aquesta no és més que una actitud pueril i moralment incorrecte, a la comprensió total dels comportaments més peregrins. Perquè, qui és ningú per jutjar? Perquè no està bé que una persona s'aixequi cada cinc minuts recorri el vagó i torni a seure al meu costat, apestant a suor, i amb un somriure incomprensible a la cara?

Em pregunto si Ignatius J. Reilly ha saltat del llibre que l'empresonava, i s'ha "transmutat" en la persona del meu costat per la pura incomprensió d'un lector anodí.


lunes, 9 de junio de 2008

The More Loving One


by W. H. Auden

Looking up at the stars, I know quite well
That, for all they care, I can go to hell,
But on earth indifference is the least
We have to dread from man or beast.


How should we like it were stars to burn
With a passion for us we could not return?
If equal affection cannot be,
Let the more loving one be me.

Admirer as I think I am
Of stars that do not give a damn,
I cannot, now I see them, say
I missed one terribly all day.

Were all stars to disappear or die,
I should learn to look at an empty sky
And feel its total dark sublime,
Though this might take me a little time

(Mirant els estels jo sé prou bé
Que tant els fa que me'n vagi a l’infern,
Però a la terra la indiferència és el mínim
A témer de l’home o la bèstia.


Potser ens agradaria que els estels es cremessin
Per una passió que no els podem retornar?
Si l’afecte per igual no pot pas ser,
Deixeu que sigui jo qui més estimi .

Admirador com crec que sóc
D’estels que tant els hi fot tot,
No puc, ara que els veig, dir
Que he enyorat moltíssim un.

Si tots els estels haguessin de desaparèixer o morir,
Hauria d’aprendre a mirar un cel buit
I a trobar la seva foscor total sublim,
Encara que això em pot portar un cert temps.
)


només una traducció d'estar per casa...












miércoles, 14 de mayo de 2008

Tutti frutti

Plou. Plouen paraules, de cop cauen tan intensament que esdevenen tempestes mentre em bellugo buscant la cullera per a remenar la sopa, de cop ballen al ritme de la cançó de l'últim disc de Paul Collins que ens presenta el divertit Charlie Faber de r3, com sempre.

I això ja fa massa dies que dura, moltes idees que prometen i no acaben en res, moltes impressions en l'aire, principis inacabats. Per fi me n'adono que més val que comenci a posar ordre, a fi d'evitar el caos, i a fer d'agent de tràfic, malgrat ...tot, i que faci sortir els mots d'un amb un i formant frases amb sentit, i d'aquí text amb cohèrencia, cohesió i conclusió.

És així. Avui mana la necessitat, que com a qualsevol altra li cal una satisfacció més o menys immediata, una urgència que pot anar del ARA MATEIX a un dia d'aquests m'agradaria..., en fi no vull ser tan explícita, i a part, a cadascú li urgeixen les coses com li urgeixen.


I a mi m'urgeix bastant parlar d'unes quantes coses, com ara les novetats que voldria adquirir, o que no m'inportaria gens que em regalessin, eheheeehem, que són entre d'altres: l'última novel.la de Hornby, Slam (que ja era hora), que és igual que no estigui encara traduïda (que ja triguen), i Rivers of Gold (el darrer àlbum de Paul Collins, gravat aquí), i l'àlbum de The Quarter After amb el llegendari Hector Peñalosa y Matthew Sweet que diuen sona molt a Gene Glark. Déu meu només que s'assemblés una mica a qualsevol de les cançons de Gene Clark, carn de gallina (jo, no ell), ja seria la persona més feliç del món. Un moment, que m'eixugo la bava.

També podria esmentar curiositats com per exemple reconèixer la veu de Jonathan Richman per la ràdio parlant en el seu despatarrant castellà, pobret, o que m'he comprat una edició preciosa d'uns contes d' O. Wilde, un llibre amb una portada d'ensomni il.lustrada per William Morris, una petita joia que encara no he volgut/pogut començar.

La cara de tonta que se'm queda quan en youtube desapareixen videos com si res, i la meva llista d'indispensables es veu greument delmada per culpa del prosaic copyright. Podria entendre que els de Greenday o la seva companyia reclamessin, encara que la cançó no és seva sinó una versió, però per l'amor de déu si Bobby Fuller va morir al 66 i Buddy Holly al 59! Que trist tot plegat. Crec que aquest tema es mereixia un post per ell solet!

La cara de fàstic i de ràbia que se'm queda en assebentar-me de l'assumpte Blackwater, o de com el paper de la CIA en el passat era un joc de nens comparat amb això. Però això sí que es mereix un article, que el faré, properament (espero).

La tempesta amaina, sort.

martes, 8 de abril de 2008

SUZANNE



sobren paraules .....


lunes, 10 de marzo de 2008

A veces es que no

ffiiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuhhhh (suspiro de alivio). Aunque no me gustan los monopolios de ningún tipo, no creo que sean buenos para la democracia.

Aunque no va mucho conmigo, a veces tengo que hablar de cosas que no me gustan. No es que esté especialmente negativa, y menos hoy. Pero yo prefiero alabar, ensalzar y hacer la pelota en todas sus formas antes que criticar, y no por obtener algo a cambio, si no porque a mi tampoco me gusta que me critiquen. Además mi hippysmo innato (nací hippy -que no progre, no confundamos- y moriré hippy!) me impide juzgar a la gente incluso a pesar de las malas pasadas.

Todo este preámbulo y autojustificación tiene que ver con el tema Marah. Llevo días pensando en si debería hablar del concierto o no. Estuvieron bien, tocan de fábula, el Bikini estaba lleno, a la gente les gustó, aplaudían a rabiar, se sabían las canciones, hora y media de concierto, pero no, no son para mí. Lo que hubiera dado por un riff punkrock o una melodía pop!!! Pero no, fue rock-rock sin más, y que a mi no, lo siento. Es que no me gusta el rock!?* einghg?

Los antecedentes eran: suelen telonear al mismísimo Bruce Springsteen, sus conciertos tienen fama de legendarios, "una" buena canción en myspace y youtube, mi ídolo el también mismísimo Nick Hornby (no me preguntéis qué hace, leer imagino) actúa con ellos en Zaragoza, mono de concierto, y lo más importante, la compañía de amigos. Pero no.

Siempre con las minorías, sniff...

jueves, 6 de marzo de 2008

Islas de Robinson

Hoy añado el enlace al programa Islas de Robinson (radio 3) que en realidad no lo escucho nunca, o apenas unos minutos si estoy de suerte, básicamente porque lo emiten a unas horas difíciles.
Hoy por casualidad, santa casualidad que haríamos sin ti, me he encontrado con su página web y su filosofía me ha emocionado tanto (sensible que está una) que no puedo por menos que dedicarle este post. Así que, como náufraga de pleno y merecido derecho, me sumo a la legión de robinsones anónimos e invisibles que disfrutan y viven la música de este programa increíble, por bueno.

Oh diossss, si tiene hasta una sección SOS en la que los oyentes envían sus canciones! Qué dulce.
Y qué emoción! La primera canción de la primera sección SOS del programa es ni más ni menos que Mess Around de Redd Kross!!!

Definitivamente ha nacido un nuevo amor.


"Porque creer que una persona participa de una vida incógnita cuyas puertas nos abriría su cariño es todo lo que exige el amor para brotar, lo que más estima y aquello por lo que cede todo lo demás." Por el camino de Swann, Marcel Proust.

Ala, ya está. Tenía que incluir esta cita en algún sitio de este blog, pues es una de las citas que más quiero y admiro (bueno, ya puestos a personificar, lo personifico todo..), y uno de los libros que me dejaron más huella, lo que me recuerda que debería releerlo pronto. Un amor de Swann, que leí el año pasado, no me impresionó tanto como el anterior, quizá por los quince años de distancia entre las dos lecturas, pero querría volver a impregnarme de las disquisiciones proustianas.

***C'est tout***

miércoles, 27 de febrero de 2008

Sick of Myself



El genial Matthew Sweet con una de las canciones que más me gustan y con un título que me viene bien ahora mismo. Hay muchas más, pero no están en internet. Querría haber puesto Someone To Pull the Trigger, que me paso el día tarareando, entre otros soprendentes descubrimientos musicales.

¿Podría una alma caritativa colgar algo de este genio de la canción en youtube? es para alguien cuyo sustento vital es la música.

Su concierto en el Bikini de Barcelona, hará unos dos o tres años, es uno de los últimos grandes conciertos que recuerdo.


POWER POP for ever!

post post: mira que soy... pensaba que no los había, pero sí, hay unos cuantos, a saber cómo lo busqué la otra vez, aunque hace mucho tiempo y quizás aún no estaban o no encontré la canción que buscaba, que fallo... De todas maneras de los dos álbumes que conozco, Altered Beast (1993) y 100% Fun (1995), solamente hay otra más en youtube, We're the Same, también muy, pero que muy recomendable. Bueno, lo dejo ya, que me estoy liando yo sola XP!

lunes, 25 de febrero de 2008

one art

The art of losing isn't hard to master:
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.


Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn't hard to master.


Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.


I lost my mother's watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn't hard to master.


I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn't a disaster.



--Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan't have lied. It's evident
the art of losing's not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.
***
Elizabeth Bishop
...

Deu haver tingut raó, amb tota la càrrega irònica inclosa, però ni així jo podria estar d'acord.


lunes, 4 de febrero de 2008

Me and Bobby McGee

****************************

Freedom's just another word for nothing left to loose
Nothing, I mean nothing honey if it ain't free, no no
Yeah feeling good was easy Lord when he sang the blues
You know feeling good was good enough for me
Good enough for me and my Bobby McGee.

***************************

miércoles, 9 de enero de 2008

Del Clap, Los Tiki Phantoms y Los Ramones

.

Hace poco tuve la fortuna de asistir a un inmenso miniconcierto, el de los barceloneses Los Tiki Phantoms con su irresistible surfinstrumental que hace revivir a un muerto (y nunca mejor dicho). Mini por las reducidas medidas del local, el Clap de arriba, y por el escaso público asistente (normal, ¿quien va a salir un frío jueves de diciembre? pudiendo estar en casa lobotomizado por la tv, ehem), pero inmenso por la calidad de su música y por la entrega y el desparpajo natural del público. La verdad es que noté algo diferente, acostumbrada como estoy a la frialdad de la audiencia de Barcelona, ¿se notará algo lo de que es comarca? Ya tenía ganas yo de pisar esa 'mítica' sala de Mataró, y fue toda una gratísima sorpresa (ojalá pudiera dejar de repetir estereotipos verbales, I hate myself). Tocaron genial sus temas propios y las versiones, entre las que recuerdo estaba I wanna be sedated de los Ramones, que subió aún más el estado de ánimo ya alto. Bonito.

Y esto me lleva directamente a re-re-re-re-re-...-recuperar a los Ramones (es que alguna vez los he dejado?) y a rebuscar entre los cassettes (joer, que antiguo) para meter uno en el coche, y a poner en mi habitación el segundo CD de la antología. Sí, el segundo porque tiene canciones que no me las archisé, como The KKK took my baby away! Bueno, por seguir con los clichés, "nunca te irás a la cama sin aprender algo nuevo." Y de ahí a ponerme a bailotear y a pensar en que sería una estupéndisima idea poner a los Ramones a toda castaña por las mañanas para hacer aerobic (o batuka o cualquiera que sea la moda actual). Ya me imagino con mallas (vuelven los 80, ¿no?) y venga saltar y bailar a ritmo de Sheena is a punk rocker, California Sun, Do yo wanna dance o cualquier otra de sus mil joyas anfetamínicas.

¿Queda cutre como propósito de año nuevo?