Volia titular això “ A caballo regalado: Calamaro!,” però l’he descartat per poc respectuós i un tant blasfem.
Tot just fa una setmana que, pels volts de les 9, em dirigia a l’auditori amb moltíssima curiositat. Tocava l’Andrés Calamaro aquella nit, però jo aprofitava la invitació més per veure l’auditori que per una altra cosa. Se'm va fer estrany entrar en aquell fastuós teatre i seure en una posició de luxe, fila 7 central, a l’espera que aparegués l’estrella. Pràcticament era jo qui em sentia l’estrella allà! Deu ser perquè els concerts als que vaig són més del tipus Apolo, Apolo, ... la 2 de l’Apolo, potser algun Bikini, el Razzmatazz ja fa anys que no, i el KGB o el Garage no diguem.... doncs no, millor no ho diguem.
Però perdo el fil. El fil era l’auditori que em va deixar bocabadada, ple de gom a gom amb gent hiperentregada abans de començar res. Fos el que fos el que sonés allà, la cangur estava més que amortitzada.
I llavors van aparèixer sis homes vestits de negre impecable, i el Calamaro amb les seves ulleres, sense les quals no l’hauria reconegut mai. La inscripció que portava a la samarreta negra , I saw Elvis, li va fer guanyar el meu primer vot de confiança. Llavors va començar l’al·lucine quan tota la gent de l’auditori es va posar a corejar les cançons des de la primera estrofa, mentre jo no en coneixia cap i esperava que almenys la següent em sonés. Mai que jo recordi havia viscut això - milers de persones cantant les cançons en un concert- habituada a veure grups underground, quan no d’ultratomba, dels quals a dures penes puc recordar alguna lletra. La sensació d’irrealitat va anar en augment quan mirava al meu darrere i a les files de dalt i veia la gent cantant, ballant a la butaca, picant de mans...Tot magnificat per una excel·lent coreografia de llums i colors, increïblement bonica. La catarsi va arribar amb el resultat del barça i la gent aplaudint en mig d’una cançó, quan no tocava, deixant el pobre Calamaro, que no entenia res, bastant fora de joc.
Però tot s’acaba, i després de més de dues hores de concert, els rínxols de l’Andrés van deixar clar que ja no tenien vint anys i que ja no podien sostenir-se més estona degut a la suor excessiva del seu cap, i van dir prou. Però encara van sortir a fer dos o tres bisos, amb bravos inclosos, i una foto final amb el Calamaro i una bufanda del barça al seu coll donada per un espontani.
No sé perquè vaig pensar que tant de bo jo pogués morir així, envoltada de la més pura felicitat i escoltant música.
